Text curatorial

Un temps circular, un temps xiclet, un temps joc, o un temps com el fons del mar.

El temps, que es revela a la fotografia com una de les seves eines primeres de treball, s’explora en aquesta edició com un cicle, com una estructura no lineal que ens aproxima al complex món actual tot oferint-nos pistes per desxifrar-lo: des del rastre del passat, des del present, des del futur i fins i tot des d’una realitat paral·lela. Provinents de Kyiv, Berlin, Paris, Pisa, Lugo, Madrid, Vitoria-Gasteiz, Tudela, València, Barcelona i Girona, 15 mirades internacionals i transgeneracionals manifesten la necessitat d’entendre el món des de la imatge i des del relat col·lectiu.

El passat no és mort, el passat sempre influencia el nostre present: una idea faulkneriana que pren cos en propostes com “Un río sin puentes”, d’Andrés Solla en que el trauma col·lectiu impacta en el futur d’un grup social o a “Un buen día” de Jesus Visauta amb el Pallars com a territori de transformació social. Fins i tot el passat adolescent propi s’explora a “Kickflip” d’Ignacio Navas.

I el temps s’estira, com un xiclet, des d’aquest passat fins al present per a observar els rastres d’allò que va venir abans: ho veiem en propostes que parlen d’altres ciutats que podríen també ser la nostra, com “Atlas provisional de Berlín” on Sergio Belinchón recorre durant 4 anys els carrers de Berlín tot desvetllant ferides antigues i ferides noves fruit de la globalització, i a “Slow Burning” de Cyprien Clément-Delmas on un foc lent com a metàfora del col·lapse social ens parla del caos normalitzat en els pobles del cor d’Amèrica. La perspectiva urbanística és explorada per Usue Belandia a “Construir desde adentro” on casa i cos son el mateix organisme viu i l’autoconstrucció, així com la identitat, s’inscriuen en un temps que mai no acaba. La problemàtica climàtica i ecològica és transversal en diverses de les propostes i central a “Zona de sacrificio” de Catara Rego on les cicatrius de la terra evidencien la pèrdua identitària dels paisatges, o a “Coexistir” de Pau de la Calle Argelés amb una denúncia a la ramaderia extensiva des de la reparació.

Fins i tot podem trencar aquest temps, traduir-lo en colors vibrants i activar ficcions crítiques amb la realitat de la inèrcia productivista actual, com fan Alba Ruiz i la paròdia del nostre temps lliure en que l’oci és una part més de la nostra vida laboral a “Por el ocio de los insectos trabajadores”, o Manuela Lorente amb “¿Y a esta rata quién la mata?” en que treball i horror es confonen en una hiperrealitat sense deixar de banda l’humor. D’aquest fil de ficcions arribem també a la proposta d’Spasi Sohrani, “Metaversians”, el descobriment d’un món imaginari creat artesanalment per a parar, somriure i inspirar-nos des les màscares i els nous èssers. 

I per què no, també imaginem un temps com un joc: imaginar des de la ironia per a qüestionar-nos la il·lusió del que és real i seguir jugant amb la idea de la Veritat, com a “Fake Comunión” de Pascual + Vincent + Águeda en que es ficciona un ritu de pas manifestant la necessitat de tenir imatges de les coses importants, o a “Un ull és un ou” de Lorena Ruiz Pellicero com un passeig entre la vigília i el somni de veure. Aquesta reflexió sobre el que és visible, juntament amb el desig i l’anhel dels futurs i les exploracions d’allò possible ens forcen a obrir-nos envers allò incert que està per venir: però com fer-ho quan no hi veiem clar? Ho explora Jonàs Forchini des d’”Un aprenentatge del tèrbol” amb els espais de poca visibilitat submarins i Gael del Río i Luca Bani amb “Oddments” sobre allò oblidat els remanents i els rastres com a matèria expressiva.

Aquesta 9a edició del Festival Mirades és un desplegament de formes que surten del marc fotogràfic tradicional per expandir possibilitats materials i fins i tot aposta, per primera vegada, en portar la fotografia al carrer, maximitzant el volum de veu de cadascun d’aquests relats. La narrativa contemporània del món d’avui ens encoratja a fer el cap enrere per a recordar, alhora, que la imaginació ens desvetllarà nous possibles d’allò que vindrà, allò que se’ns revelarà gràcies al temps.

Núria Nia

Comissària del Festival Mirades 2025