Un río sin puentes – Andrés Solla

Un rio sin puentes explora la complexa relació dels habitants de Demmin, una petita ciutat alemanya, amb el seu passat. El maig de 1945, davant l’arribada de l’Exèrcit Vermell i durant tres dies, 1.200 persones es van treure la vida en el que va ser el suïcidi col·lectiu més gran de la història d’Alemanya, al final de la Segona Guerra Mundial, principalment ofegant-se a les aigües dels tres rius que envolten la ciutat. Durant els últims dies de la guerra, l’exèrcit nazi va volar tots els ponts que connectaven Demmin amb l’exterior, deixant els seus habitants completament aïllats, envoltats d’aigua i sense possibilitat de fugir. El que havia de ser una mesura de contenció per impedir l’entrada de l’enemic a la ciutat va acabar sumint la població en una situació d’angoixa irreversible.

Posteriorment, el silenci institucional imposat durant la República Democràtica Alemanya (RDA) va impedir l’exercici de reparació necessari i va obligar moltes famílies a guardar silenci durant anys. Van arrossegar un secret dolorós compartit exclusivament en petits grups i que va trigar massa temps a ser reconegut públicament. El que va passar a Demmin és una representació de les conseqüències que la guerra va tenir per a la població civil alemanya –sobretot a l’est del país– i que es poden classificar en tres eixos: suïcidis, violacions massives de dones i destrucció indiscriminada de les ciutats.

Tot trauma col·lectiu es desencadena a partir d’esdeveniments històrics específics, i reconèixer la condició de víctima és imprescindible per començar el procés de reparació del dany, encara que en ocasions aquestes víctimes directes hagin mort. Les marques del passat romanen en la memòria d’aquells que els sobreviuen i que hereten també, d’una manera o altra, la condició de víctima. Ara bé: poden aquestes persones considerar-se víctimes després del dany causat? El sentiment de culpa i vergonya després de la guerra va fer que aquest episodi ocupés un lloc molt petit en la memòria cultural d’Alemanya.

Demmin és avui una ciutat envellida en què als més joves els resulta difícil imaginar un futur. També és un dels llocs on l’extrema dreta està ressorgint amb més força, aprofitant el sentiment d’abandonament després de la reunificació alemanya. Aquest projecte reflexiona sobre com el passat d’aquesta ciutat influeix en el present dels seus habitants més joves: com es construeix la identitat en un lloc marcat pel silenci i com el trauma continua sent visible en les persones i els llocs que habiten.