Paredadors i pedrers, en perill d’extinció – Anna Lofi

Si es posessin en línia recta tots els murs fets de pedra seca a Menorca, donarien unes quantes voltes al planeta.

Una de les coses que més criden l’atenció quan es posen els peus a l’illa és la quantitat de pedra que es veu en el paisatge i les construccions de pedra que s’hi fan. Menorca és coneguda pels talaiots, les navetes i les ciutats de pedra, datats a la prehistòria.

També pels murs i altres edificacions tradicionals més recents construïts amb pedra seca, i per les pedreres de calcària i marès, que van donar vida a l’illa durant tot un segle. Avui en dia, aquestes construccions necessiten manteniment, però no hi ha mà d’obra qualificada per fer-lo.

Tal com el mateix nom indica, l’art de la pedra seca o de la paret en sec consisteix a apilar i encaixar pedres i roques, sense cap tipus d’argamassa, per crear una estructura. Marges, pous d’aigua, tancats per a bestiar, cabanes, camins… són algunes de les construccions que es poden trobar per tota l’illa fetes de pedra seca. Menorca és Reserva Natural de la Biosfera, i la tècnica de la paret de pedra seca crea un equilibri entre l’explotació de l’entorn i el respecte cap al medi ambient. Durant els segles xix i xx hi va haver una gran activitat a les diferents pedreres de tot el territori, un sector que també està amenaçat de desaparèixer.

Antigament la tècnica de la paret en sec s’utilitzava a la ruralia, però avui en dia aquest art s’aplica als murs de cases i xalets, moltes vegades utilitzant algun tipus de ciment o aglutinant per reforçar-los. Les construccions de pedra seca no només es troben a Menorca, sinó que n’hi ha arreu del món.

El 2018 l’art de la pedra seca va ser inscrit a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

Actualment, aquest tipus de construcció està considerat en perill de desaparició, ja que cada vegada queden menys paredadors i no hi ha un relleu generacional fluid per mantenir-lo. El mateix passa amb els picapedrers, que per qüestions burocràtiques i de rendiment es veuen forçats a abandonar l’ofici, i amb les pedreres, que a causa d’això corren el risc de quedar enterrades en l’oblit.

Anna Lofi va néixer a Reus el 1993. El 2017 es va graduar en comunicació audiovisual per la Universitat Rovira i Virgili i posteriorment va participar en el programa Erasmus a l’Université Lumière Lyon 2 de França, des d’on va col·laborar amb Televisió de Catalunya fent reportatges per al programa Blog Europa.

Va dur a terme les pràctiques a la fundació Photographic Social Vision, participant en el muntatge i creació de continguts per a la difusió de World Press Photo Barcelona 2015. Recentment ha finalitzat el postgrau de fotoperiodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona.

També ha fet de voluntària en diverses ONG com ara la Fundación Vicente Ferrer, a l’Índia rural, o No Name Kitchen, a la ruta dels Balcans, o treballant com a fotoperiodista i reportera a la frontera de Polònia i Ucraïna.

Alguns dels seus treballs han guanyat premis i beques i s’han exposat en diferents espais, com el fotoreportatge i videodocumental Hijras, les filles dels Kinnars, que parla sobre el tercer gènere a l’Índia i que s’ha vist en el festival internacional de fotoperiodisme Visa Off Pour l’Image de Perpinyà 2019, el festival FILMETS, Menorca Doc Fest i Curtàneu, i s’ha emès per TV3. El fotoreportatge Llàgrimes de sirena, sobre les químiques del Camp de Tarragona, va guanyar el 5è certamen de periodisme Joan Marc Salvat i s’ha exposat al Visa Off Pour l’Image 2021.